Nou Testament

L’ESGLÉSIA PERSEGUIDA

a) La convivència de cristians i pagans en l’Imperi Romà.

– A l’estendre el cristianisme per l’Imperi molt aviat es va veure el contrast entre els costums morals de cristians i pagans.

Els pagans tenien múltiples supersticions i un concepte molt pobre de la família i de la vida. La seva religió era un conjunt de cultes buits, eren politeistes i adoraven als emperadors. Practicaven el divorci, l’avortament i l’infanticidi. Els esclaus eren considerats objectes.

Els cristians vivien com salvats per Crist, practicaven l’amor a Déu mitjançant l’oració i les virtuts, i l’amor al proïsme per la caritat mútua i el respecte a tota persona humana.

– Els cristians desagradaven als pagans per la seva vida íntegra. Van començar les calúmnies. Van ser acusats de donar culte a déus falsos, d’antropofàgia i fins i tot de ser culpables de tots els mals de la societat (fams, epidèmies, etc.). Roma els va veure com a enemics de l’Estat.

b) Les persecucions

– L’any 64 Neró va incendiar Roma. Va donar la culpa als cristians i així va desencadenar la primera persecució en l’Imperi. Sant Pere va morir crucificat i Sant Pau decapitat. Molts altres màrtirs van donar la seva vida per Crist devorats per les feres, llançats al Tíber o en oli bullent, i en tota mena de turments.

– A la fi de la s. I va tenir lloc la persecució de Domicià en què va morir Sant Andreu.

– Ja al s. II la persecució del Trajà va posar fi a la vida de Sant Climent, el quart successor de Sant Pere. D’aquest Papa conservem una carta als Corintis en què responia a unes qüestions com a Cap Suprem de l’Església.

El document és important perquè prova el paper del successor de Sant Pere com a Vicari de Jesucrist: és el Papa de Roma a qui Corintis pregunten, no a Sant Joan que havia viscut amb Jesús i que es trobava a Efes, més a prop de Corint.

– Al s. III Septimio Sever, Maximino, Deci i Valerià van continuar a intervals de temps les persecucions, mentre la sang dels nous màrtirs seguia sent llavor de cristians.

– Al s. IV la persecució de Dioclecià va ser la més llarga i cruel de totes. En ella van morir màrtirs tan famosos com Santa Agnès que va preferir mantenir la seva promesa de consagració virginal a Jesucrist, fins i tot perdent la vida, abans de ser infidel a ella en un prometedor matrimoni amb un patrici romà. IV la persecució de Dioclecià va ser la més llarga i cruel de totes.

c) La vida dels cristians perseguits

– Els cristians perseguits van excavar al terra romà unes galeries subterrànies anomenades catacumbes. Allí es reunien per pregar.

– Recollien els cadàvers dels màrtirs i els enterraven. Sobre les seves restes celebraven la Santa Missa unint al Sacrifici de Jesús el de la seva Església.

– La persecució no va minorar el vigor de la fe cristiana. A canvi, sostinguts per l’oració i els sagraments predicaven l’Evangeli per tot l’Imperi, alliberaven als esclaus, s’ajudaven mútuament i es mantenien ferms fins a la mort.

O.N.S.

L’ÈPOCA APOSTÒLICA

a) Fundació i extensió de l’Església

Jesucrist va néixer a Betlem, va viure la major part de la seva vida, fins als trenta anys, a Natzaret; durant tres anys va predicar i va fer miracles per tot Palestina, morint crucificat a Jerusalem, a la muntanya Calvari. Al cap de tres dies va ressuscitar i, després d’estar quaranta dies apareixent-se a la seva Mare, a les santes dones i també als apòstols, deixebles i altres persones, va pujar al cel.

– L’Església té el seu origen i compliment en el designi etern de Déu. Va ser preparada en l’Antiga Aliança amb l’elecció d’Israel, signe de la unió futura de totes les nacions. Fundada mitjançant les paraules i accions de Jesucrist, va ser realitzada sobretot mitjançant la seva mort redemptora i la seva resurrecció. Va ser manifestada com a misteri de Salvació per l’efusió de l’Esperit Sant en la Pentecosta. Tindrà el seu compliment a la fi dels temps com a assemblea celeste de tots els redimits.

Abans de la seva Ascensió, Jesús va encomanar als seus Apòstols la missió de predicar l’Evangeli per tot el món i administrar els sagraments. (Mt 28, 19-20)

– La primera predicació apostòlica va tenir lloc el dia de Pentecosta. Es van convertir unes tres mil persones. Aviat es van adherir més a la fe en veure els prodigis dels Apòstols. Per exemple, Sant Pere i sant Joan van curar miraculosament a un paralític que demanava almoina a la porta del temple de Jerusalem.

La primera comunitat cristiana va viure a Jerusalem. Es caracteritzava per la seva vida santa, la seva unió mútua, i la seva caritat. Celebraven els diumenges l’Eucaristia i escoltaven la Paraula de Déu. Van triar a set homes per ajudar-los a distribuir almoines i a predicar. Se’ls va anomenar “diaques”. Entre ells es trobaven Esteban i Felipe.

b) Conflictes amb el Judaisme

– El Sanedrí jueu va perseguir als apòstols, els va empresonar i va manar assotar per evitar que s’estenguessin les conversions al cristianisme.

– L’any 36 el diaca Esteve va ser jutjat i apedregat. Es va convertir en el primer màrtir de l’Església. Va morir com Jesús, perdonant els seus perseguidors.

– La primera persecució a Jerusalem va motivar l’expansió del cristianismefora de la Judea. En fugir de la persecució, els cristians van portar l’Evangeli a Fenícia, Xipre i Antioquia.

– L’any 37 Saule de Tars, que anava camí a Damasc a perseguir els cristians, va tenir una aparició de Jesucrist que va motivar la seva conversió. Va passar de ser un perseguidor a ser un gran Apòstol de l’Evangeli. Entre els anys 45 i 66 va fer tres grans viatges evangelitzadors per Àsia Menor, Xipre, Macedònia i Grècia i, finalment, va ser empresonat i portat a Roma per ser jutjat per l’Emperador.

– Altres persecucions a Jerusalem van portar com a conseqüència la mort de Jaume el Major després de la seva vinguda a Hispània i la fugida de Sant Pere de Palestina, després de ser alliberat de la presó. Sant Pere es va traslladar a Roma i des de llavors el Bisbe de Roma és sempre el Vicari de Crist a la Terra.

Els altres Apòstols predicar la Bona Nova per diverses parts de món: Sant Andreu i Sant Felip a Grècia; Sant Joan a Efes, Sant Bartomeu a Frígia i al Bòsfor; Jaume el Menor va ser bisbe de Jerusalem; Sant Mateu va predicar a Palestina i Etiòpia; Sant Judes Tadeu a Armènia; Sant Simó a Egipte i Pèrsia; Sant Tomàs va arribar fins a l’Índia; i Sant Maties (el que va suplir a Judes Iscariot) va evangelitzar Macedònia.

Els Apòstols van ensenyar de viva veu, però alguns van escriure els escrits inspirats per l’Esperit Sant que componen el Nou Testament.

O.N.S.

L’Església en els primers segles (segles I-IV) (Guió)

Port de Cartago, any 350. Un jove abandona a la seva mare en llàgrimes. És un superdotat, però sense fe. Se’n va a Roma a la recerca de fama i plaers.

Aquell noi rebel es diu Agustí. El seu pare és pagà; la seva mare, Mònica, és cristiana i resa per la seva conversió. No serà fàcil.

Li atrauen les filosofies de moda. Llegeix, discuteix … Cap d’aquelles teories el convenç. Serà possible trobar la veritat? Ell ho dubta.

Un dia, a Milà, sent a Sant Ambròs. Queda enlluernat. Ara sí! El cristianisme respon a totes les seves preguntes … Amb prou feines aconsegueix dominar les seves passions i es converteix. Ens ho explicarà en un llibre apassionant, Confessions.

Anys després, Agustí és ordenat sacerdot i arribarà a ser un dels més grans Pares de l’Església. Parla i escriu molt i bé. Les seves obres han d’impulsar la filosofia i la teologia. Serà un pilar de la cultura occidental.

Ell pressentia que aquell Imperi romà decadent ja no duraria molt. L’any 430, ja en el seu llit de mort, els vàndals volten la seva ciutat, Hipona.

Era això el final? Seria superior la força dels temibles conqueridors bàrbars al poder de la fe? El cristianisme havia sobreviscut a una altra prova pitjor: les sagnants persecucions dels emperadors romans.

Durant tres segles van fer milers de màrtirs. Uns van morir a la foguera, abans que renegar de Jesucrist. Uns altres van ser decapitats, crucificats o tirats als lleons a la sorra del circ.

D’on treien els cristians de llavors la força per no cedir? De l’Eucaristia i de la vida sacramental. Sembla estrany, però ho entendràs quan estudiïs el que són els Sagraments i els seus efectes, a primera vista invisibles.

I per què no van respondre amb la violència contra els seus perseguidors? Anaven a fer-ho si el seu Mestre havia mort en la creu perdonant? Ell és un Déu d’amor, no d’odi.

Els cristians es van multiplicar per la natalitat, sí, però també per l’apostolat de la paraula i de l’exemple. Tenien una ajuda molt poderosa: la fe i la gràcia de Déu.

Va arribar l’any 313 i l’emperador Constantí els va concedir el dret de practicar públicament la seva religió. Podien deixar les catacumbes i construir les seves primeres esglésies. Com va ser això? Va haver-hi abans una gran batalla? Val la pena llegir aquesta part de la història.

I després? Com va aconseguir el cristianisme el salt de religió prohibida i perseguida a culte oficial en tot l’Imperi? Aquesta decisió la va prendre l’any 380 un altre emperador, Teodosi. Però, va ser una mesura encertada?

En qualsevol cas, amb protecció de l’Estat o sense, l’Església havia d’afrontar la tasca de formular amb claredat i sense error la doctrina cristiana. A més, dins de la mateixa si de l’Església començaven a sorgir heretgies. No eren qüestions fútils: afectaven la fe en la mateixa persona de Jesucrist o a la Santíssima Trinitat.

Els primers concilis van ser definint els dogmes, és a dir, les principals veritats de la fe. Pensa: podria haver-se mantingut la unitat de l’Església universal sense la unitat de la fe? En què hagués acabat l’Església sense defensors de la fe com sant Agustí i sense la definició de dogmes que van fer els primers concilis?

Amb la llicència de l’Editorial Casals.